Arrugues

L’any 2007 l’editorial francesa Delcourt va publicar la novel·la gràfica Arrugues del valencià  Paco Roca, que s’encarrega tant del guió com del dibuix. Aquest llibre està considerat com un dels més importants còmics espanyols dels últims anys, ha guanyat una gran quantitat de premis i també ha estat adaptat al cinema recentment amb una pel·lícula d’animació amb nom homònim, guanyadora de 2 Goyas: el de millor pel·lícula d’animació i millor guió adaptat. Astiberri és l’editorial que s’ha encarregat de publicar-lo al nostre territori i també es pot trobar en català.

La història comença quan l’Emilio, un antic banquer, és ingressat en una residència per la seva família, que s’ha cansat de cuidar-lo. A partir d’aquí es narra el seu dia a dia i dels ancians que hi viuen, tot enfocat des del punt de vista de l’Emilio, que es troba a la fase inicial d’Alzheimer.

Paco Roca narra una història real, dura i emotiva, on la vellesa i l’Alzheimer són els veritables protagonistes d’aquest còmic. L’autor realitza una obra dramàtica amb tocs d’humor sobre aquesta terrible malaltia. Els personatges són tractats amb molt d’afecte, d’aquesta manera aconsegueix que el lector s’emocioni amb ells i s’impliqui amb la història.

Pel que fa al dibuix, Paco Roca traça un dibuix senzill, net i cuidat, ple de detalls que enriqueixen les vinyetes i el conjunt del còmic. Les tintes són planes i giren al voltant de colors neutres, els colors més vius han estat neutralitzats per a que no sobresurtin. En definitiva, no és un còmic colorista i d’aquesta manera se li dóna un aspecte de vellesa molt adient a la història narrada.

En conclusió, Arrugues és un còmic extraordinari, entranyable, reflexiu i crític sobre la memòria, la vellesa i el tracte que reben les persones grans a la nostre societat. Una història real, dura, però plantejada d’una forma molt tendre. Arrugues mostra una vegada més que al còmic es poden fer bones històries, que toquen la fibra sensible i que no és un medi exclusiu per a nens com molts creuen.

Per finalitzar posaré unes paraules de Yves-Marie Labé que va escriure al diari francès Le Monde, que trobo d’allo més encertades i resumeix a la perfecció aquest gran còmic:

“Paco Roca parla de la degeneració senil i de l’Alzheimer. Emilio, un antic executiu bancari, és “allotjat” en una residència per la seva família. S’enrecorda de la seva infància, oblida el que acaba de llegir, se sent descol·locat...  “Arrugues” explica amb precisió la batalla contra la vellesa. Una batalla sense armes, però no exempta de llàgrimes”. 

Héctor & David -Cap. 4-

L’incal

L’any 1980, de la unió artística d’Alejandro Jodorowsky a la narrativa i Moebius a l’apartat gràfic, va sorgir l’Incal, un dels còmics europeus de ciència ficció més influents i importants que s’han editat. La seva publicació duraria fins l’any 1988. L’obra es composa per 312 pàgines, recollides en sis volums diferents que després han estat integrats en edicions més recents, com la publicada al nostre país per Norma Editorial.

La història narra les aventures d’en John Difool, un detectiu fracassat que malviu en un decadent món metatecnològic i que, per atzar, es trobarà envoltat en una epopeia de dimensions còsmiques on estranys personatges de diverses races alienígenes i molts sistemes planetaris de mig univers lluiten per fer-se amb el poder d’un vidre anomenat l’Incal, que ha caigut en les seves mans.

L’Incal és una història de ciència ficció molt rica i ambiciosa, fruit de la imaginació d’Alejandro Jodorowsky, que va crear un complex univers ple de matisos, un món futurista on la metafísica i la mitologia es barregen, on la civilització humana ha tocat fons en el seu desenvolupament moral i el seu estat no pot ser més decadent, corrupte i depravat. El ritme de la història és altíssim, amb  girs inesperats a la trama, amb un dinamisme absorbent i agilitat per canviar d’escenaris i línies narratives.

Però realment qui s’emporta el palmell de la mà d’aquesta l’obra és l’apartat gràfic. Moebius realitza un dibuix espectacular, sorprenent, on es pot veure l’evolució que pateix del primer a l’últim volum del còmic. 

Tot és absolutament fabulós, el disseny dels personatges, tant humans, androides o insectes; els escenaris són imponents, l’arquitectura futurista rica en detalls. Moebius presenta una narrativa visual excel·lent, que impregna cada pàgina, sorprenent per la seva originalitat a l’hora de plasmar detalls en cada vinyeta.  El seu art ha servit d’inspiració a un gran número de dibuixants d’avui en dia del món del còmic, en especial l’europeu. I no només pel què fa al món del còmic, també ha estat influent al cine, moltes pel·lícules de ciència ficció es basen en el seu art –com Blade Runner o Star Wars–. Fins i tot ha arribat a col·laborar en pel·lícules com Alien, Tron...

En conclusió:  L’Incal és una obra magna en el còmic europeu, la seva aparició va marcar una important renovació en contingut i forma. Amb una gran influència tant dins com fora del món del còmic.

Héctor & David -Cap. 3-

T’ha mossegat un d’ells?

Cansat de que les pel·lícules de zombis s’acabessin i no saber què és el que passava amb els personatges després, en Robert Kirkman va decidir escriure una història que mai finalitzés i juntament amb el dibuixant Toni Moore, que més tard va ser substituït per Charlie Adlard, l’any 2003 van crear la sèrie de còmics, Els Morts Vivents (Walking Dead). Publicats per Image Comics, editorial independent que s’encarrega de personatges com Spawn.

Tot comença quan es desperta en Rick Grimes, un sheriff que s’havia quedat en coma al ser ferit greument en un acte de servei. En aquest moment és quan se n’adona que el món que coneixia ha canviat completament, una epidèmia de proporcions apocalíptiques ha provocat que els morts hagin tornat a la vida amb una fam descomunal per la carn, en especial la humana. En Rick es disposa a buscar a la seva família, intentant sobreviure en aquest nou món on les regles han canviat, on una mossegada és mortal.

T’imagines que la supervivència del dia a dia que creus tenir assegurada, es convertís en una lluita diària que s’hagués de guanyar i requerís esforç i sacrifici? Bé, doncs això és el que Robert Kirkman, molt influenciat pels films de George Romero, ha intentat transmetre al còmic.

Abans de tot diré que qui vulgui llegir una història de sang i fetge on els zombis siguin els protagonistes absoluts, s’ha equivocat de lectura. No es tracta d’un còmic centrat només amb la matança i captura de zombis, aquests poden arribar a passar a un segon pla, a ser un tema més secundari de les trames que s’hi expliquen, sense que això afecti ni decaigui la qualitat de les històries. També diré que a diferència de la sèrie de televisió, per mi avorrida, el còmic no ho és.

Kirkman escriu sobre conflictes personals, aspectes psicològics, sociològics, emocionals... de personatges normals, que podrien ser tu o jo. Quan el món canvia d’una forma tant radical hi ha personalitats que es tornen obsoletes, per exemple un depressiu és una càrrega pel grup de supervivents com també ho és una persona orgullosa que sobreposi el seu orgull al benestar dels altres. Un dels aspectes més interessants que ha plasmat en Kirkman és l’evolució dels personatges, han hagut de canviar per sobreviure, han hagut de rebutjar molts valors i no són la mateixa persona que al principi, pot sorprendre com a vegades l’ésser humà pot ser més salvatge que els morts vivents.

En l’aspecte gràfic, els dibuixos de Walking Dead són en blanc i negre, amb una abundància d’ombres, de tons foscos i negres de gran densitat creant una atmosfera opressiva i d’angoixa.

En definitiva, Walking Dead és un còmic magnífic, que la seva qualitat no decau en cap moment encara que hagin passat 100 números, històries que et deixaran amb ganes de més i on aconsello que no s’agafi gaire afecte a cap personatge. 

Héctor & David -Cap. 2-

Dissenya un personatge en quatre senzills passos

 1. Per començar, pensarem un personatge i el dissenyarem a llapis com volguem. Jo m'he inspirat en una fusió d'Star Wars amb estètica Steampunk per fer l'exemple. És recomanable fer el personatge de cap a peus en una posició de tres quarts, ja que d'aquesta manera és més fàcil de representar la profunditat de l'ésser, i a mà dreta o a esquerra afegir-hi els detalls de la cara i els detalls d'objectes que pugui dur, però que per la escena no es veiguin amb claretat (com he fet jo amb el perfil i el frontal del rostre i la motxilla d'oxigen que porta penjada a l'esquena).

2. Fins aquí ja podriem donar per fet el disseny del personatge, ja que la part més important ja la tindriem feta, no obstant sempre va bé afergir-hi una mica de color.

Llavors el que farem és escanejar el dibuix i l'obrirem amb el programa d'editatge (jo he fet servir l'Adobe Photoshop). Multipliquem la capa per deixar els blancs buits i poder pintar en una nova capa que hi afegirem a sota. A la nova capa hi afegirem els colors que desitgem, sempre amb uns tons coherents i que lliguin entre ells. S'hi poden afegir recordatoris en petites mostres de colors com he fet amb les taques que podeu veure a la imatge.

 3. El següent pas és fer una nova capa on aplicar les ombres. Com aquest dibuix no és definitiu, només serveix de guia, no cal que anem al detall, per tant, per anar més ràpid podem abaixar l'opacitat de la capa i escollir un color fosc que aplicarem a tot arréu, així no hem d'anar canviant de color per fer les ombres, amb un sol color ja n'hi ha prou.

 4. Finalment, afegirem una capa nova on també abaixant l'opacitat hi ficarem les llums més rellevants. Escolliu un color clar i aneu-lo aplicant a les zones necessàries.


Quan hagueu fet aquest darrer pas ja tindreu el personatge acabat i podreu anar-ne creant, si la idea és fer un còmic o una historieta curta o per al que volgueu emprar aquest procediment ràpid i senzill.

Pants parody

Elemental, estimat Batman

Aquest cop faré un escrit una mica diferent ja que no és una ressenya de cap còmic en concret i com pots imaginar pel títol, parlaré de Batman, personatge creat l’any 1939 per Bob Kane i Bill Finger. Tothom qui més qui menys n’ha sentit a parlar, n’ha llegit alguna coseta, ha vist alguna pel·lícula, ja siguin les de Tim Burton o les més actuals de Christopher Nolan, inclús hi haurà algú que encara recordarà la sèrie dels anys 60, que s’emetia ben d’hora pel matí al canal 33, amb la seva característica cançó d’obertura i les onomatopeies que sortien quan algú rebia una hòstia.

L’home ratpenat, en Batman, és una icona que ha traspassat la frontera del còmic, apart de pel·lícules i sèries de televisió, es poden trobar videojocs, joguines, roba, tasses... tot tipus d’objectes relacionats amb aquest famós superheroi.

La finalitat del meu escrit no és parlar del seu origen, tothom el sap, ni d’explicar-vos quin és el seu pitjor enemic, ni centrar-me a analitzar cap història en concret, si que diré que hi ha molt bons còmics amb grans històries del personatge. Recomanables com Batman: Año 1 i Batman: El Regreso del Caballero Oscuro de Frank Miller, La Broma Asesina d’Alan Moore, Batman: Dark Victory de Jeph Loeb o Batman: Arkham Assylum de Grant Morrison, aquesta profunditza sobre la psicologia del protagonista i el Joker, qüestionant el seny d’en Batman, aquesta novel·la gràfica va donar lloc al videojoc de nom homònim. Inclús hi ha una història de l’heroi que transcorre a Barcelona, en el còmic Batman Barcelona.

Tot aquest material ha estat publicat al nostre territori i actualment ECC Ediciones n’està reeditant gran part d'aquest  material, a més a més ara és un bon moment per enganxar-se a la seva sèrie mensual, DC Comics ha decidit refer tot el seu univers, publicant els seus còmics des del número 1 i tornant a començar amb una visió més moderna i fresca. Aquí es publiquen de la mà d’ECC Ediciones, i he de dir que els còmics que de moment he pogut llegir (s’han publicat els 6 primers de la sèrie americana) són realment interessants i bons, amb un guió a càrrec de Scott Snyder que és molt compacte i amb un ritme que et deixa amb ganes de més, ple de misteris, a més el dibuixant Greg Capullo fa un dibuix a l’alçada d’aquest guió donant un ambient molt fosc i tenebra.

Batman és un superheroi atípic, sense més superpoders que els que proporciona l’entrenament, l’intel·lecte i els utensilis que té al seu abast, tot gràcies també a la immensa fortuna que té al seu abast, però realment el que vull desvetllar del personatge, la finalitat del meu escrit i que molta gent no coneix, és la seva faceta com a detectiu. En Batman és el millor detectiu del món. La seva primera aparició va ser a la revista Detective Comics, les seves històries són grans puzzles, els seus enemics sempre exprimeixen al personatge, posant-lo a prova física i intel·lectualment, les seves històries estan plenes d’enigmes i incògnites  que el personatge haurà d’anar resolvent utilitzant la seva faceta més detectivesca.

Saben aquell que diu...

Spider-Man Noir: Los ojos sin rostro

Fa poc vaig llegir “Spider-Man Noir: Los ojos sin rostro” un còmic de Marvel, la veritat és que el vaig trobar fascinant i del tot recomanable, ja no només pel nivell del guió, sinó també des de l’expressionisme realitzat a través del dibuix i les tintes. Pel que fa al guió, que és brillant, fou escrit del puny i lletra de David Hine, un dels veterans del còmic, col·laborant amb Fabrice Sapolsky (fundador i editor de la revista francesa Comic Box). David començà farà ja més de tres dècades a la revista britànica 2000 AD, posteriorment col·laborà amb Marvel UK i més tard ja directament amb La Casa de les Idees fins als nostres temps. El dibuix fou a càrrec de les mans de Carmine di Giandomenico.

Durant els anys 2009 i 2010, Marvel presentà una continuïtat alternativa als seus còmics més populars, combinant cinema negre i pulp amb l’Univers Marvel. La premisa central d’aquestes mini sèries era  la substitució dels superpoders per caracteritzacions pròpies del còmic policíac.

 Amb Spider-Man s’han fet, de moment, dos volums (“Spider-Man Noir” i “Spider-Man Noir: Los ojos sin rostro”). Evidentment, us parlaré del segon, ja que és el que he tingut el plaer de llegir, no obstant, em queda pendent buscar el primer volum, perquè la història tot i ser a cada volum independent, tenen nexes que els lliguen, i el guió, com he dit abans és brillant. Val molt la pena tenir aquests còmics algun cop entre mans.

“Spider-Man Noir: Los ojos sin rostro” té lloc a la Nova York de l'any 1934 que es recupera de la Gran Depressió del 1929 succeïda als Estats Units. Peter Parker, Spider-Man, té un nou problema: el Mestre del Crim, un criminal emmascarat que ha sorgit com a líder de la delinqüència de tota la ciutat. A partir d’aquí Spider-Man comença la seva investigació detectivesca.

Més endavant, i principalment com a fet aïllat, Robbie Robertson (que és un reporter combatiu pels drets dels negres) li demana ajuda a Peter Parker (amic seu de tota la vida) per anar a l’illa d’Ellis a veure unes investigacions subvencionades pel govern americà, però alhora secretes. És aquí on apareix el personatge del Doctor Otto Octavius, encarnat per un científic minusvàlid amb ideologies nazis. La seva cadira de rodes du incorporats uns braços mecànics que l’ajuden a treballar (el paral·lelisme amb l’origen real del Doctor Octopus). Finalment el que començà sent dues històries principals i totalment distants, sense res a veure, acaben convergint en una de sola magníficament lligada.

 

Trigun (トライガン Toraigan)

Fins ara ens em centrat en parlar del còmic d’origen occidental, no obstant si fem una volta al globus terrestre trobem que a l’altra punta del planeta, a l’orient, a les factories japoneses podem trobar històries ben peculiars i sorprenents d’entre els seus còmics, anomenats Manga.

Per introduir-nos en aquest món, on la lectura del còmic, l’estil del dibuix, els personatges i el format no tenen res a veure amb el que hem vist ara, he escollit el manga Trigun del japonès Yasuhiro Nightow, creat al 1995. Aquest manga de ciència ficció, ambientat en un món steampunk i inspirat en el salvatge oest estatunidenc, està compost de dos manga amb el nom de Trigun i més tard per catorze volums on conclou la història, aquests darrers tenen el nom de Trigun Maximum. Més tard el manga fou adaptat per la petita pantalla en un anime del mateix nom, a càrrec de Madhouse al 1998.

L’argument de Trigun succeeix en un planeta anomenat Gunsmoke (Arma Fumejant) i narra la història de Vash Estampida, també conegut com l’Huracà Humanoïde, i de les dues empleades de la Societat de Segurs Bernarderi: la Meryl Stryfe i la Milly Thompson, que tenen la missió de seguir i minimitzar els efectes del caos que persegueixen a Vash allà on vagi. El protagonista amaga la seva verdadera personalitat entre un idiota inofensiu i un guerrer implacable, però sent sempre un pacifista acèrrim.

El seu transfons és que, en un futur el planeta Terra ha estat sobre poblat i els seus recursos naturals i ambientals es troben en una situació crítica a punt de desaparèixer. En aquesta situació es crea el projecte “Llavors” (Seeds) per assegurar la supervivència de la espècie. S’envia una flota de naus d’última tecnologia en les que estan contingudes en animació suspesa un gran nombre de persones.

Per uns problemes en les naus, s’estavellen contra el planeta més proper en el transcurs del seu viatge. Els supervivents que aconsegueixen despertar comencen a establir-se en aquest agressiu món. Emprant restes d’una tecnologia que no comprenen i tractant de satisfer les seves necessitats. Creen una civilització similar a la del vell oest nord-americà, creant grans ciutats i pobles a prop de les runes de les naus, ja que les Plantes d’energia d’aquestes darreres encara atorguen energia i protecció contra el nociu ambient del planeta.

En definitiva, en aquest manga i trobareu una història del tot atípica amb una gran dosi de subterfugis argumentals que doten de molt dinamisme a l’argument. Amb molta acció, principis morals, filosofia, personatges mitològics típics dels westerns i ciència ficció. És del tot recomanable per introduir-se en el món del còmic japonès.

Un St. Jordi molt garrepa -Cap. 5-

Un St. Jordi molt garrepa -Cap. 4-

Evolució d'un dibuix II

Aquest altre dibuix ha seguit el mateix procés d'evolució que el del viking. Una vegada fet el dibuix a llapis, s'escaneja i es digitalitza per poder entintar-lo i finalment colorejar-lo.

 

Un St. Jordi molt garrepa -Cap. 3-

Un St. Jordi molt garrepa -Cap. 2-

Siempre Vengadores

Degut a l’èxit de la pel·lícula, "Los Vengadores" han guanyat reconeixement i han estat en boca de tots, per això he decidit fer la ressenya del còmic d'aquests herois que l’any 1963 es van unir per fer front als problemes i amenaces que no podien vèncer en solitari.

A finals de la dècada dels 90, Kurt Busiek es va encarregar del guió, Carlos Pacheco del llapis i Jesús Merino de les tintes donant lloc al còmic “Siempre Vengadores”. En ell es narra una història que anirà agafant unes dimensions estratosfèriques, on set vengadors de diferents dimensions són reunits per salvar en Rick Jones, un amic del grup, i que els portarà a viatjar pel temps i per realitats alternatives en una cursa a contrarellotge.

 
Abans de continuar diré que aquest no és un còmic fàcil, si no coneixes els personatges i les històries d’aquest grup de superherois. Si no estàs ficat una mica en el món d’aquest art, potser no és el millor còmic per començar a llegir, però també diré que aquest va ser el còmic que em va obrir les portes a “Los Vengadores”, perquè tot i que no els coneixia, perquè no els havia llegit mai, vaig sentir curiositat pel grup, per saber-ne més i vaig endinsar-me en ells.

Al llarg dels 12 números que dura la història, que ha estat recollida en un sol volum i s’ha publicat recentment per Panini, Kurt Busiek firma una gran història de "Los Vengadores" on es repassen tots els grans moments del grup, des dels seus orígens fins al moment que es trobaven, que va ser quan es va publicar aquest còmic, fa 15 anys. És un guió ple de moments èpics, de gran acció, de batalles i grans diàlegs, d’una gran quantitat de referències, on també s’arreglen i s’expliquen alguns errors de continuïtat que podien haver sorgit al llarg de tota la història d’aquest superherois.

Pel que fa a l’apartat gràfic, Carlos Pacheco fa un treball brillant, espectacular. Els seus dibuixos desprenen naturalitat i elegància. A més a més, s’ocupa d’escenes d’acció en les que surten milers de personatges sense que aquestes resultin caòtiques pel lector i fa un excel·lent treball de narració. Tot aquest treball està recolzat per les tintes de Jesús Merino, que aconsegueix potenciar el dibuix de Carlos Pacheco, donant volum al seu treball.

En definitiva:  “Siempre Vengadores” és un gran còmic de superherois, ple d’acció, de batalles, de viatges temporals, dimensions paral·leles... un còmic que anirà agafant dimensions èpiques, on l’apartat gràfic s’emporta el palmell de la mà, amb un dibuix espectacular, amb el que disfrutaràs des de la primera a l' última pàgina. És un còmic “palomitero” com el defineixen els seus autors, on el que has de fer és seure i disfrutar d’una gran història d’aventures i d’acció.