Corrupció, sexe, foscor i sang

Tornant al pulp i al cinema negre, avui us parlaré de Frank Miller’s Sin City, un còmic que creà el que actualment es coneix com a neo-noir, un nou gènere de novel·la negra.

Sin City (Ciutat del Pecat) és una novel·la gràfica que es construeix a partir de vàries històries independents, creades totes elles pel guionista i dibuixant Frank Miller. Totes les històries es desenvolupen en una ciutat fictícia anomenada Basin City.

El còmic començà com a tira i posteriorment es convertí en novel·la gràfica, amb la casa Dark Horse Books, al 1991. Les tres històries en les que m’he centrat, i que he escollit per recomanar-vos, ens les va fer arribar la Norma Editorial, entre el setembre i el novembre del 2005. Aquell mateix any, les tres historietes, es dugueren a la gran pantalla amb la primera adaptació cinematogràfica, co-dirigida entre Robert Rodríguez i el propi Frank Miller.

La primera història que en Miller va crear va ser El duro adiós. La narració explica la història d’en Marv, un home violent i desil·lusionat que intenta trobar la persona que va assassinar a la seva estimada Goldie, la única dona que havia estat amable amb ell. En un principi aquesta anava a ser una única història auto conclusiva que rebria el simple nom de Sin City, però més endavant, l’autor decidí ampliar-ho i utilitzar aquest univers de ficció que havia creat per a vàries històries més.

La segona història fou La gran masacre. En aquesta història els protagonistes indiscutibles són en Dwight McCarthy, un llop solitari que no tem a la mort i vol honrar l’honor de la seva novia Shellie, cambrera del bar Kadies, i en Jackie Boy, un policia corrupte ex parella de la cambrera que la pegà el darrer cop que estigué a la seva casa.

I la tercera història fou Ese cobarde bastardo. En aquesta història és en John Hartigan, un dels pocs o l’únic policia honest i honrat de Basin City, salva a la Nancy Callahan d’una violació i un final terrible a mans de Roark Junior, l’únic fill del senador.

Les històries es narren des del punt de vista de cada protagonista, i destaquen per les abundants dosis de sexe i violència pròpies de la novel·la negra. El dibuix és en blanc i negre, distingint amb fort contrast un color de l’altre. D’aquesta manera es crea més tensió i impacte visual, ja que els grisos i els tramats no existeixen.

Sí ets amant de la novel·la o el cinema negre, aquest és un còmic imprescindible a la biblioteca de casa teva. I si vas començar per l’adaptació fílmica i et va provocar i captivar, va sent hora de que comprovis i llegeixis el naixement, d’on va venir i cap a on va anar.

Héctor & David -Cap. 16-

*Després d'haver patit uns petits problemes tècnics amb l'ordinador, durant dos mesos, aquí arriba, recentment treta del forn, la tira còmica que havia de ser publicada al gener. Esperem que la gaudiu força, i perdoneu per aquesta llarga espera.

T’has sentit mai com Alícia, caient cau del conill avall?

Aquest cop parlarem d’una altra novel·la gràfica del valencià Paco Roca, anomenada Las calles de arena (aquesta ressenya ha estat co-escrita amb Laura Font Figueras). El mateix autor guardonat per la seva obra Arrugues (2007), aquella que ja us vam recomanar temps enrere i que impactà fortament a la crítica, assolint el lloc d’una de les obres més importants en el món del còmics espanyol dels darrers anys.

Las calles de arena, és un còmic de narrativa subtil, elegant, però a la vegada austera i senzilla, publicat per primer cop al 2009 de la mà de Astiberri Ediciones. Actualment, Las calles de arena ja compta amb una quarta edició feta a l’abril del 2012.

La història ens narra com un jove enamorat dels còmics i que manca de nom (un pont per a què tot lector si pugui sentir identificat, ja que aquest protagonista podria ser qualsevol de nosaltres) arriba tard, perquè havia oblidat una cita amb la seva xicota per anar al banc i firmar la hipoteca del pis que anaven a comprar. Per fer via i arribar el més aviat possible al lloc on havien quedat, agafa una drecera, però aquesta no tan sols li impedeix arribar on toca sinó que, a més, l’ajuda a que s’acabi perdent per un misteriós barri on sembla regnar-hi l’absurd.

La por a sortir de la pròpia bombolla metafísica en la que està atrapat cada individu construeix i confereix el lloc. Hi predomina la quotidianitat, monòtona i irrefutable realitat intransferible de cada subjecte estrany que és creat en aquest espai. Així, sentint-se incapaços de treure’s la bena que els cega els ulls, els diferents personatges viuran enganyats, condemnats al seu propi fracàs. L’enginyosa caracterització dels personatges com a arquetips absurds és un element crucial de l’obra, i ens dóna una nova perspectiva dels grans conflictes humans en clau d’humor. En són exemples un controlador obsessiu incapaç de prendre la decisió més important de la seva vida, un home apàtic que escull ficar-se en un taüt al menjador de casa a esperar la mort o un dandy amb Síndrome de Diògenes incapaç d’enterrar el passat.

Allotjat en un hotel que s’eleva fins al cel en forma de la Torre de Babel, el protagonista descobreix que alguna cosa no funciona i intenta resoldre el puzzle d’aquesta “falsa” realitat, debatent-se entre la “verdadera” realitat i estabilitat que li podria atorgar viure amb la seva parella i una llarga hipoteca que pagar, o seguir “vivint a la Lluna”. Per fer-ho, però, haurà de recuperar primer la seva pròpia identitat, oblidada entre els carrers de sorra... Si no la recupera, s’haurà de quedar per sempre en aquesta altra cara del mirall, com Bastian dins La història Interminable.

I aquesta és només una de les moltes referències, préstecs, calcs i guinyades d’ull a la gran literatura universal que ja van mesclar realitat i fantasia o ficció en la seva dosi perfecta. Podem trobar a Borges, Cortázar, García Márquez, tot passant per Kafka, Dostoievski, Carroll, Ende, Poe i arribar a Melville. No sorprèn que després de llegir la història al complet algú pugui arribar a dir que sembla una versió moderna d’Alícia en el País de les Meravelles.

Pel que fa a la part visual, a la seva imatge, Las calles de arena, també beu d’obres tant importants per a la construcció de la seva història com ho són La Torre de Babel de Bruehgel el Vell, L’illa dels morts de Bocklin i els carrers dibuixats per Escher, per la seva sinuositat amb escales inhòspites i l’absurd de l’ambientació. Tot el què hem arribat a construir els humans al llarg dels segles és una infinita torre on vivim atrapats en les nostres pròpies contradiccions? Veiem la mort com una illa de pau per al nostre dolor?

En resum, Las calles de arena, és una obra sublim en la que se’ns demostra que Paco Roca continua evolucionant com a narrador i posa base a la seva fèrria i fina lògica, al seu personal i evocador univers, i al seu món individual. Un còctel intel·lectual que sorprendrà pàgina darrere pàgina als més cultes i ens farà reflexionar a tots sobre les nostres pròpies vides i tots els carrerons aparentment sense sortida que travessem dia a dia.