Spider-Man Noir: Los ojos sin rostro

Fa poc vaig llegir “Spider-Man Noir: Los ojos sin rostro” un còmic de Marvel, la veritat és que el vaig trobar fascinant i del tot recomanable, ja no només pel nivell del guió, sinó també des de l’expressionisme realitzat a través del dibuix i les tintes. Pel que fa al guió, que és brillant, fou escrit del puny i lletra de David Hine, un dels veterans del còmic, col·laborant amb Fabrice Sapolsky (fundador i editor de la revista francesa Comic Box). David començà farà ja més de tres dècades a la revista britànica 2000 AD, posteriorment col·laborà amb Marvel UK i més tard ja directament amb La Casa de les Idees fins als nostres temps. El dibuix fou a càrrec de les mans de Carmine di Giandomenico.

Durant els anys 2009 i 2010, Marvel presentà una continuïtat alternativa als seus còmics més populars, combinant cinema negre i pulp amb l’Univers Marvel. La premisa central d’aquestes mini sèries era  la substitució dels superpoders per caracteritzacions pròpies del còmic policíac.

 Amb Spider-Man s’han fet, de moment, dos volums (“Spider-Man Noir” i “Spider-Man Noir: Los ojos sin rostro”). Evidentment, us parlaré del segon, ja que és el que he tingut el plaer de llegir, no obstant, em queda pendent buscar el primer volum, perquè la història tot i ser a cada volum independent, tenen nexes que els lliguen, i el guió, com he dit abans és brillant. Val molt la pena tenir aquests còmics algun cop entre mans.

“Spider-Man Noir: Los ojos sin rostro” té lloc a la Nova York de l'any 1934 que es recupera de la Gran Depressió del 1929 succeïda als Estats Units. Peter Parker, Spider-Man, té un nou problema: el Mestre del Crim, un criminal emmascarat que ha sorgit com a líder de la delinqüència de tota la ciutat. A partir d’aquí Spider-Man comença la seva investigació detectivesca.

Més endavant, i principalment com a fet aïllat, Robbie Robertson (que és un reporter combatiu pels drets dels negres) li demana ajuda a Peter Parker (amic seu de tota la vida) per anar a l’illa d’Ellis a veure unes investigacions subvencionades pel govern americà, però alhora secretes. És aquí on apareix el personatge del Doctor Otto Octavius, encarnat per un científic minusvàlid amb ideologies nazis. La seva cadira de rodes du incorporats uns braços mecànics que l’ajuden a treballar (el paral·lelisme amb l’origen real del Doctor Octopus). Finalment el que començà sent dues històries principals i totalment distants, sense res a veure, acaben convergint en una de sola magníficament lligada.