Qui vigila als vigilants?

Entre l'any 1986 i 1987 la companyia de còmics DC, editorial que publica personatges com Superman o Batman, va començar a publicar una sèrie limitada de 12 còmics que acabarien per convertir-se en la novel·la gràfica Watchmen. L'obra va ser escrita per Alan Moore, guionista britànic i creador d’obres tant importants com V de Vendetta, From Hell o La Lliga Dels Homes Extraordinaris, d'entre altres. Totes elles portades al cine, tot i que les pel·lícules no els hi fan justícia. Watchem va ser dibuixat per Dave Gibbons.

El còmic Watchmen està ambientat en una realitat alternativa del món contemporani, amb la presència de superherois, anomenats vigilants. La història, situada a la guerra freda, comença amb la policia de Nova York investigant l’assassinat de l’Edward Blake. A partir d’aquí entra en acció en Rorschach, l’únic vigilant que queda en actiu, que s’adona que l’Edward, en realitat, és el Comediant, un antic vigilant i agent del govern. A partir d’aquest descobriment en Rorschach creu haver esbrinat un complot per a desfer-se de tots els que han estat vigilants i decideix advertir als seus antics companys. És llavors quan tot comença a complicar-se, on no tot és el que sembla i les conseqüències del que succeeix agafen una escala mundial.


 Per la primera ressenya del bloc he triat començar per Watchmen, perquè en primer lloc és un dels còmics que més he gaudit llegint, dels que més m’ha marcat i cada vegada que el llegeixo descobreixo coses noves, és una obra molt rica, però sobretot l’he escollit per la gran importància que ha tingut a la indústria del còmic.

Alan Moore és al còmic el que seria Jimmy Hendrix a la música: un dels grans. Totes les seves obres són sinònim de qualitat i Watchmen en concret ha marcat un abans i un després, sobretot en el gènere dels superherois, va ser la primera novel·la gràfica en guanyar el prestigiós Premi Hugo, atorgat a escriptors del gènere de ciència ficció i fantasia.

Va aportar una nova manera de narrar les històries, dotant als personatges d’un dramatisme i unes personalitats fortes i profundes, desmarcant-se de la típica dialèctica del bé i del mal, on cada personatge veu el món a la seva manera i actua segons les seves creences. On la filosofia hi és molt present en aquesta obra i en el comportament dels personatges, per exemple en Rorschach és un clar exemple d’absolutisme moral, la seva resposta davant la maldat ha de ser castigada sense importar el que costi, o Ozymandias per altre part és un seguidor de l’utilitarisme, disposat a fer grans sacrificis per arribar a un bé major.

 
Pel que fa a la part d’il·lustració, el dibuixant Dave Gibbons i el colorista John Higgins, van utilitzar una sèrie de tècniques innovadores, fent us d’un estil que contenia elements del còmic dels anys 40 i 50, i els transmetien una dosis de realisme a l’obra. El dibuixant va evitar recórrer als estils més convencionals del gènere, va desenvolupar un estil inspirat en els storyboards per plasmar el guió escrit per Alan Moore i on gairebé totes les vinyetes contenen símbols i detalls significatius, relacionats amb la trama. El color està basat en els colors primaris, en comptes d’utilitzar la gamma més àmplia, d’aquesta manera s’intenta imitar l’estil del còmic clàssic. 


En conclusió: Aquest còmic va suposar una revolució, va expandir els horitzons de la novel·la gràfica i el còmic, arribant a lectors adults i demostrant que en el còmic es poden fer bones històries, desmarcant-se de les idees preconcebudes que afirmaven que era un art infantil. A més a més, com ja he dit és una obra rica, plena d’elements i detalls, de subtrames com és el cas de “ Relatos Del Navío Negro” que complementen i enriqueixen encara més la història principal.