Aquest cop parlarem d’una altra
novel·la gràfica del valencià Paco Roca, anomenada Las calles de arena (aquesta ressenya ha estat co-escrita amb Laura Font Figueras). El mateix autor guardonat per la seva obra Arrugues (2007), aquella que ja us vam recomanar temps enrere i que impactà
fortament a la crítica, assolint el lloc d’una de les obres més importants en
el món del còmics espanyol dels darrers anys.
Las calles de arena, és un còmic de narrativa subtil, elegant, però a la vegada austera i
senzilla, publicat per primer cop al 2009 de la mà de Astiberri Ediciones. Actualment, Las calles de arena ja compta amb una quarta edició feta a l’abril
del 2012.
La història ens narra com un jove
enamorat dels còmics i que manca de nom (un pont per a què tot lector si pugui
sentir identificat, ja que aquest protagonista podria ser qualsevol de
nosaltres) arriba tard, perquè havia oblidat una cita amb la seva xicota per
anar al banc i firmar la hipoteca del pis que anaven a comprar. Per fer via i
arribar el més aviat possible al lloc on havien quedat, agafa una drecera, però
aquesta no tan sols li impedeix arribar on toca sinó que, a més, l’ajuda a que
s’acabi perdent per un misteriós barri on sembla regnar-hi l’absurd.
La por a sortir de la pròpia
bombolla metafísica en la que està atrapat cada individu construeix i confereix
el lloc. Hi predomina la quotidianitat, monòtona i irrefutable realitat
intransferible de cada subjecte estrany que és creat en aquest espai. Així,
sentint-se incapaços de treure’s la bena que els cega els ulls, els diferents
personatges viuran enganyats, condemnats al seu propi fracàs. L’enginyosa
caracterització dels personatges com a arquetips absurds és un element crucial
de l’obra, i ens dóna una nova perspectiva dels grans conflictes humans en clau
d’humor. En són exemples un controlador obsessiu incapaç de prendre la decisió
més important de la seva vida, un home apàtic que escull ficar-se en un taüt al
menjador de casa a esperar la mort o un dandy
amb Síndrome de Diògenes incapaç d’enterrar el passat.
Allotjat en un hotel que s’eleva
fins al cel en forma de la Torre de Babel, el protagonista descobreix que
alguna cosa no funciona i intenta resoldre el puzzle d’aquesta “falsa”
realitat, debatent-se entre la “verdadera” realitat i estabilitat que li podria
atorgar viure amb la seva parella i una llarga hipoteca que pagar, o seguir
“vivint a la Lluna”. Per fer-ho, però, haurà de recuperar primer la seva pròpia
identitat, oblidada entre els carrers de sorra... Si no la recupera, s’haurà de
quedar per sempre en aquesta altra cara del mirall, com Bastian dins La història Interminable.
I aquesta és només una de les
moltes referències, préstecs, calcs i guinyades d’ull a la gran literatura
universal que ja van mesclar realitat i fantasia o ficció en la seva dosi
perfecta. Podem trobar a Borges, Cortázar, García Márquez, tot passant per
Kafka, Dostoievski, Carroll, Ende, Poe i arribar a Melville. No sorprèn que
després de llegir la història al complet algú pugui arribar a dir que sembla
una versió moderna d’Alícia en el País de
les Meravelles.
Pel que fa a la part visual, a la
seva imatge, Las calles de arena,
també beu d’obres tant importants per a la construcció de la seva història com
ho són La Torre de Babel de Bruehgel
el Vell, L’illa dels morts de Bocklin
i els carrers dibuixats per Escher, per la seva sinuositat amb escales
inhòspites i l’absurd de l’ambientació. Tot el què hem arribat a construir els
humans al llarg dels segles és una infinita torre on vivim atrapats en les nostres
pròpies contradiccions? Veiem la mort com una illa de pau per al nostre dolor?
En resum, Las
calles de arena, és una obra sublim en la que se’ns demostra que Paco Roca
continua evolucionant com a narrador i posa base a la seva fèrria i fina
lògica, al seu personal i evocador univers, i al seu món individual. Un còctel
intel·lectual que sorprendrà pàgina darrere pàgina als més cultes i ens farà
reflexionar a tots sobre les nostres pròpies vides i tots els carrerons
aparentment sense sortida que travessem dia a dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada